Diagnòstic

El diagnòstic del VIH depén de la detecció directa del virus o d’algun dels seus components i dels anticossos específics. L’anàlisi regular i la detecció precoç de la infecció per VIH són molt importants, ja que permeten iniciar el tractament precoçment i prolongar així la supervivència dels pacients infectats. A més, afavoreixen la prevenció de la transmissió.

En els adults, el diagnòstic es realitza mitjançant la detecció d’anticossos específics. Per a la detecció de la infecció sol usar-se una prova ELISA. Si el resultat d’aquesta és negatiu, en general s’exclou el diagnòstic. No obstant això, si és indeterminat o positiu, es repeteix la prova.

En cas d’obtenir novament aquests últims resultats, la presència del virus es confirma mitjançant una prova de Western Blot. Això es deu al fet que, malgrat que el mètode ELISA té una sensibilitat major del 99,5%, la seua especificitat no és òptima. Si el WB detecta anticossos contra dos dels tres productes principals del genoma viral (p24gp41 i gp120/160), el diagnòstic queda establert.

Per a confirmar la infecció quan la seroconversió és incompleta, es prefereixen les proves d’amplificació d’ARN viral, ja que donen resultats positius a partir de la segona setmana d’aquesta infecció. Aquests tests són útils especialment quan la detecció d’anticossos pot ser enganyosa, com ocorre en la infecció aguda; de fet, la PCR per a VIH sol reservar-se per a casos específics, com aquesta situació.

El període denominat «finestra» per a les proves serològiques ha disminuït, ja que les tècniques actuals són molt sensibles a l’aparició de nivells baixos d’anticossos IgM immadurs, donant resultats positius dins de les primeres quatre setmanes després de la infecció.

La detecció d’anticossos anti-VIH en menors de 18 mesos no és d’utilitat, ja que la IgG anti-VIH pot travessar en gran manera la placenta i romandre detectable en el plasma del nen fins a aquesta edat. Per això, és necessari l’ús d’un mètode de detecció directa, com la PCR en sang, de gran sensibilitat i especificitat.

La sang del cordó umbilical no és útil per al diagnòstic. La detecció del VIH es pot aconseguir dins de les 48 hores després del naixement en el 38% dels casos, i en les dues primeres setmanes en el 93%. En el cas de nounats de mares VIH positives, es recomana realitzar proves virològiques diagnòstiques en les següents edats: entre els 14 i els 21 dies de vida, entre el primer i el segon mes, i als 4-6 mesos, com a mínim. Quan s’obté un resultat positiu, ha de repetir-se quan siga possible l’anàlisi en una nova mostra de sang independent.

Si un xiquet o una xiqueta presenta símptomes que fan sospitar una possible infecció per VIH, o es desconeix si la mare es troba infectada, en primer lloc es recomana realitzar en tots dos una prova d’anticossos anti-VIH. En cas que el resultat siga positiu, es confirmarà al més prompte possible mitjançant proves estàndard, com el Western Blot.

Si la prova confirmatòria és positiva, ha d’obtenir-se l’anàlisi del genoma viral per PCR, davant la positivitat del qual el xiquet haurà de ser derivat a un especialista.