primera alerta
L’era de la sida va començar oficialment el 5 de juny de 1981, quan els CDC, Centers for Disease Control and Prevention, (Centres per al Control i Prevenció de Malalties) dels Estats Units van convocar una conferència de premsa on van descriure cinc casos de pneumònia per Pneumocystis carinii a Los Angeles. Al mes següent, es van constatar diversos casos de sarcoma de Kaposi, un tipus de càncer de pell. Les primeres constatacions d’aquests casos van ser realitzades pel Dr. Michael Gottlieb de San Francisco.
Cèl·lules
Malgrat que els metges coneixien tant la pneumònia per Pneumocystis carinii, com el sarcoma de Kaposi, l’aparició conjunta de tots dos en diversos pacients els va cridar l’atenció. La majoria d’aquests pacients eren homes homosexuals sexualment actius, molts dels quals també sofrien d’altres malalties cròniques que més tard es van identificar com a infeccions oportunistes. Les proves sanguínies que se’ls van fer a aquests pacients van mostrar que mancaven del número adequat d’una mena de cèl·lules sanguínies anomenades T CD4+. La majoria d’aquests pacients van morir en pocs mesos.
La pesta
Per l’aparició d’unes taques de color rosaci en el cos de les persones infectades, la premsa va començar a cridar a la sida, la «pesta rosa», causant una confusió, atribuint-la als homosexuals, encara que aviat es va fer notar que també la patien els immigrants haitians als Estats Units, els usuaris de drogues injectables i els receptors de transfusions sanguínies, la qual cosa va portar a parlar d’un club de les quatre hacs que incloïa a tots aquests grups considerats de risc per a adquirir la malaltia. En 1982, la nova malaltia va ser batejada oficialment amb el nom d’Acquired Immune Deficiency Syndrome (AIDS), nom que va substituir a altres proposats com Gay-related immune deficiency (GRID).
Malaltia
Fins a 1984 es van sostenir diferents teories sobre la possible causa de la sida. La teoria amb més suport plantejava que la sida era una malaltia epidemiològica. En 1983 un grup de nou homes homosexuals amb sida de Los Angeles, que havien tingut parelles sexuals en comú, inclòs un altre home a Nova York que va mantenir relacions sexuals amb tres d’ells, van servir com a base per a establir un patró de contagi típic de les malalties infeccioses.
Teoria
La teoria més reconeguda actualment, sosté que el VIH prové d’un virus anomenat «virus d’immunodeficiència en simis» (SIV, en anglés), el qual és idèntic al VIH i causa símptomes similars a la sida en altres primats.
Altres teories suggereixen que la sida va sorgir a causa de l’excessiu ús de drogues i de l’alta activitat sexual amb diferents parelles. També es va plantejar que la inoculació de semen en el recte durant la pràctica de sexe anal, combinat amb l’ús d’inhalantes amb nitrit anomenats poppers, produïa supressió del sistema immune. Pocs especialistes van prendre de debò aquestes teories, encara que algunes persones encara les promouen i neguen que la sida siga producte de la infecció del VIH.
es posa nom al VIH
En 1984, dos científics francesos, Françoise Barré–Sinoussi i Luc Montagnier de l’Institut Pasteur, van aïllar el virus i ho van purificar. El Dr. Robert Gallo, estatunidenc, va demanar mostres al laboratori francés, i avançant-se als francesos va llançar la notícia que havia descobert el virus i que havia realitzat la primera prova de detecció i els primers anticossos per a combatre a la malaltia.
Després de diverses controvèrsies legals, es va decidir compartir patents, però el descobriment se li va atribuir als dos investigadors originals que van aïllar el virus, i només a ells dos se’ls va concedir el Premi Nobel conjunt, al costat d’un altre investigador en el 2008, reconeixent-los com a autèntics descobridors del virus, acceptant-se que Robert Gallo es va aprofitar del material d’altres investigadors per a realitzar totes les seues observacions.
En 1986 el virus va ser denominat Virus d’Immunodeficiència Humana (VIH). El descobriment del virus va permetre el desenvolupament d’un anticòs, el qual es va començar a utilitzar per a identificar dins dels grups de risc als infectats. També va permetre començar recerques sobre possibles tractaments i una vacuna.
En aquests temps les víctimes de la sida eren aïllades per la comunitat, els amics i fins i tot la família. Els xiquets que tenien sida no eren acceptats per les escoles a causa de les protestes dels pares d’altres alumnes; aquest va ser el cas del jove estatunidenc Ryan White. La gent temia acostar-se a les persones infectades, ja que pensaven que el VIH podia contagiar-se per un contacte casual com donar la mà, abraçar, besar o amb el compartiment d’utensilis.
L’homofòbia es va intensificar. Al principi la comunitat homosexual va ser culpada de l’aparició i posterior expansió de la sida a Occident. Fins i tot alguns grups religiosos van arribar a dir que la sida era un càstig de Déu als homosexuals (aquesta creença encara és popular entre unes certes minories de creients cristians i musulmans). Uns altres assenyalen que l’estil de vida «depravat» dels homosexuals era responsable de la malaltia.
A l’inisi de l’epidèmia, el VIH es va expandir més de pressa a través de les comunitats homosexuals, això es devia, en part, al fet que en aquests temps no era comú l’ús del condó entre homosexuals, per considerar-se que aquest era només un mètode anticonceptiu. La sida va poder expandir-se ràpidament en concentrar-se l’atenció només en els homosexuals, això va contribuir al fet que la malaltia s’estengués sense control entre heterosexuals, particularment a Àfrica, el Carib i després a Àsia.
El primer tractament del VIH s’aconsegueix l’any 1987. Es tractava de la zidovudina o AZT (Retrovir), uns antiretrovirals caracteritzats per una alta toxicitat, sobretot en la anemia, que generava uns efectes secundaris molt destructius per a les persones que ho prenien. A finals dels 90 i principis dels 2000 comença la era del Tractament Antiretroviral de Gran Activitat (TARGA), amb els quals millora la qualitat i esperança de vida de les persones que tenen VIH.
Gràcies a la disponibilitat de tractament antiretrovirals, les persones amb VIH poden portar una vida normal, la corresponent a una malaltia crònica, sense les infeccions oportunistes característiques de la sida no tractada. Els antiretrovirals estan disponibles majorment als països desenvolupats. La seua disponibilitat als països en desenvolupament està creixent, sobretot a Amèrica Llatina, però a Àfrica, Àsia i Europa Oriental moltes persones encara no tenen accés a aquests medicaments, per la qual cosa desenvolupen les infeccions oportunistes i moren alguns anys després de la seroconversió.
Coneix més sobre la història dels tractaments.